EDUCAR “EN POSITIU” ALS NOSTRES FILLS

 Què és la criança positiva?

Hi ha tres pilars que defineixen la criança positiva: conèixer, protegir i dialogar. És a dir, conèixer la canalla, entendre com se senten, el que pensen i com reaccionen en funció de cadascuna de les etapes del desenvolupament. També donar-los seguretat, que se sentin protegits i guiats pels pares, que hi confiïn. Finalment, resoldre els problemes de manera positiva, sense recórrer a càstigs físics o humiliants.

I és que està demostrat que els crits, els insults, les amenaces, les humiliacions, els assots o les cleques no són eficaces en l’educació dels infants i, a més, els ocasionen tristesa, por, soledat, culpabilitat i baixa autoestima.

La criança positiva requereix paciència i esforç, però és possible. Els pares són capaços d’afrontar les dificultats que els van presentant els fills i de resoldre-les amb èxit; les noves tecnologies també poden ser una eina molt útil per accedir a informació contrastada en cas de dubte.

Com actuar a cada edat

De 0 a 12 mesos:

En aquesta etapa, la dependència del nadó dels adults és total i és el moment en què es desenvolupa el vincle afectiu amb les persones que el cuiden. La resposta protectora per part dels adults és essencial i influirà en el seu benestar físic i emocional, com també en les seves capacitats cognitives. Si el nadó no rep contínuament afecte i cures pot sentir ansietat i por.

Com que no disposa d’eines verbals per comunicar-se, és important que els pares estiguin pendents dels seus moviments i son per detectar les seves necessitats i satisfer-les de manera ràpida. També és molt positiu interactuar-hi quan comença a xerrotejar perquè li estimularà el desenvolupament del llenguatge.

D’1 a 3 anys:

Durant aquesta etapa és important permetre-li explorar, però de manera controlada perquè no és conscient dels perills. Estimular el llenguatge és fonamental: parlar-li, escoltar-lo i tenir paciència quan provi d’expressar-se, explicar-li contes… També és essencial ajudar-lo a gestionar la frustració, ja que diàriament sentirà “no” moltes vegades, i per això els pares li han de donar suport perquè pugui verbalitzar el que sent i explicar-li també el que senten ells.

De 3 a 6 anys:

A partir dels tres anys cal introduir normes i límits (que impliquin instruccions clares i simples) de convivència a casa i de tota mena, i explicar-ne els motius en un llenguatge adequat a l’edat del nen. És fonamental que sàpiga que no pot aconseguir tot el que vol.

Durant aquesta etapa, l’infant vol ajudar; és important deixar-li fer i ensenyar-li, encara que no té la coordinació fina del tot desenvolupada i pot vessar líquids o embrutar molt. A aquesta edat es desenvolupen també moltes pors, per això és important que sàpiga que els pares el mantindran sa i que, si se’n van, tornaran.

De 6 a 10 anys:

També és essencial estar atents als símptomes d’inseguretat amb relació a l’escola que li puguin provocar por o frustració. Cal tenir en compte que cada infant és diferent, no es pot comparar mai amb altres i cal valorar els seus esforços i èxits. A l’hora d’establir normes és molt important tenir la seva opinió, així se sentirà escoltat i valorat. També és important per al seu desenvolupament que porti una vida sana: les rutines i els horaris de son, com també l’exercici físic habitual i l’alimentació saludable, han de ser una constant a la seva vida.

De 10 a 18 anys:

Cal revisar les normes i les sancions i adaptar-les a una autonomia més gran: necessita més llibertat, però també ha de ser més responsable. Igual que en les etapes anteriors, la relació s’ha de basar en els principis de respecte i diàleg. Es tracta d’una època de canvis en què el vincle afectiu establert a les etapes anteriors és fonamental. Els progenitors ha d’acompanyar els fills en el seu propi desenvolupament per entendre el que està bé i el que està malament, parlar-los de pràctiques danyoses (drogues, tabac…) i donar-los informació afectivosexual. Els infants i els adolescents no porten la contrària “perquè sí”, necessiten diferenciar-se dels pares, i tenir-ho en compte és important per acceptar-ho millor. La comunicació és fonamental durant l’adolescència.

A més, a totes les etapes és molt important que els pares sàpiguen que, si les paraules no van acompanyades d’accions concretes, es queden sense contingut i fomenten l’anomenada “sordesa conductual”, és a dir, els pares perden credibilitat i els infants deixen de complir el que els demanen.

Algunes claus per solucionar conflictes

La comunicació és clau per resoldre conflictes, especialment durant l’adolescència, però sempre evitant justificar cap tipus d’actitud violenta. Algunes pautes que es poden seguir són:

• L’escolta activa, provar d’entendre el que el nen o l’adolescent vol dir.
• Posar-se al seu lloc, mostrar empatia i que quedi clara la intenció d’entendre la seva postura.
• Mantenir un clima de respecte, no s’han de fer servir mai insults, retrets ni amenaces.
• Negociar per buscar una sortida al problema.

En resum, la comunicació, el respecte i l’afecte són els aspectes més importants d’educar en positiu